QUI EN TÉ LA CULPA?

L’acceptació de la pròpia responsabilitat pels actes comesos per un mateix, i per les conseqüències d’aquests és un senyal inequívoc de maduresa. Lamentablement, en els darrers anys sembla que no sabem educar gaire en aquest aspecte tan fonamental de l’individu adult.

Abans, si de l’escola cridaven uns pares perquè el fill havia fet una malifeta, sense preguntar res ja rebia un mastegot, desprès el càstig en funció de la malifeta en qüestió. Actualment, els pares van a parlar amb el professor tot defensant el seu fill:

- “Però el meu nen diu que ha sigut culpa del Pepito, que l’ha insultat primer”.

- “Home, –diria el mestre- però el seu fill ha deixat estabornit al Pepito d’un cop de diccionari...”

- “Si, però no li volia fer mal, a més, l’altre s’hagués pogut apartar, no?"

I és clar, a força de protegir els fills com si fossin de mantega es genera una societat immadura, on tot el que passa és culpa d’un altre, i així hem d’escoltar als del PP culpant Zapatero dels atemptats d’ETA, i fins i tot si hi ha sequera o si plou massa. Però sense anar tan lluny, hi ha polítics a Blanes que estan culpant els immigrants de la delinqüència, de la manca de feina...Clar, que els nazis van culpar el poble Jueu dels problemes d’Alemanya i es va originar l’Holocaust! I l’alcalde de Blanes va prometre llibres de franc per a tots els alumnes, però resulta que no hi havia diners suficients al Consistori, ja veurem de qui és culpa el curs vinent...

També molts ciutadans per tal de no assumir cap responsabilitat no exerceixen el seu dret a vot, així, governi qui governi es poden queixar de tot, “jo no crec en els polítics”, diuen, “no tinc cap responsabilitat del mal govern que puguin exercir.” Pensen que d’aquesta manera no s’equivoquen mai.

Pot ser estem en un país d’irresponsables, doncs la culpa sempre és del veí, de l’alcohol, o de les males companyies, mai de l’individu, com si aquest no tingués la llibertat de triar un comportament o altre. Quantes vegades hem sentit com a disculpa d’un acte de violència sexual: “És que anava provocant...” On tenia el cervell l’agressor?"

El problema és quan ens creiem les pròpies excuses i les dels altres, és més fàcil acceptar que quan alguna cosa va malament és per una causa aliena a nosaltres, sigui com individus o com a col·lectiu, així no ens hem d’implicar per trobar una solució.

Però, vaja! Ara s’ha m’ha cremat el dinar! La culpa és d’Esquerra Unida que m’ha fet despistar per escriure l’article, si més no, això és el que explicaré a la meva família...